“Jo faré de tu”

Foto: Dani Chicano / Punt Produccions 

“Hi ha una cosa que potser no s’entén si no has nascut en una illa: abandonar algú, qui sigui, a mercè de les onades, no ajudar-lo, no està admès. Ni tan sols es pot pensar. És la Llei del Mar i ningú pot violar-la.”

Pietro Bartolo, metge de Lampedusa

El març d’aquest any el metge sicilià Pietro Bartolo, nat a Lampedusa, va pronunciar una conferència al CCCB. Avui m’ha fet plorar a l’Espai Lliure en explicar-me com un sirià, que intentava salvar la seva família després d’haver caigut tots al mar des d’una pastera, havia de deixar anar de la mà el seu fill de tres anys i el veia desaparèixer en la foscor, entre les onades cada vegada més furioses, per tal de poder salvar la seva dona i el seu altre fill de nou mesos. Es va veure obligat a triar. Al cap d’uns minuts va arribar el rescat. Tard.

De sobte la llum de públic amara la sala. L’assaig d’El metge de Lampedusa s’atura momentàniament per acabar d’ajustar els tempos de les projeccions i el so. Feina per a l’Àngel, en Marc i en Maties. Xicu Masó parla amb el director, Miquel Górriz, sobre la intenció amb la qual diu diverses frases. S’entenen a la perfecció. Han treballat en moltes ocasions junts i d’aquesta col·laboració n’han sortit espectacles meravellosos –alguns amb d’altres companys d’aventura- com La mel, Molly Sweeney, L’home dels coixins –van canviar el paper, Górriz actuava i Masó dirigia-, Mequinensa –també amb canvi de papers- o El silenci del mar. Aquest és un dels projectes personals de Masó, que va llegir a la premsa una entrevista amb Bartolo, l’únic metge resident a la petita illa siciliana de Lampedusa, porta d’entrada a Europa –o almenys s’ho pensen- d’un nombre ingent d’immigrants procedents majoritàriament de l’Àfrica que arrisquen les seves vides per fer una travessia per mar absolutament infernal. Molts, naufraguen. Molts, moren. Molts són rescatats i arriben a Lampedusa. Després de llegir l’entrevista, Masó va llegir també el llibre Llàgrimes de Sal (2017), escrit a quatre mans pel metge i la periodista Lidia Tilotta, i va veure el documental Fuocoammare (Foc al mar, 2016), amb el qual el cineasta italià Gianfranco Rosi va guanyar l’Os d’Or del Festival de Cinema de Berlín. Finalment va assistir a la conferència del CCCB i, en finalitzar aquesta, l’actor i director saltenc li va dir a Bartolo: “Jo faré de tu”.

Foto: Dani Chicano / Punt Produccions

El treball de taula ha estat intens i ha avançat a mesura que Anna Maria Ricart ha anat fent l’adaptació del llibre a l’escena. A mi m’han passat la versió número 7 per tal de fer-li un cop d’ull. No sé del cert quantes n’han acabat fent. Al final ho han dividit en una desena d’escenes que sintetitzen el treball de Bartolo, però també mostren la seva manera de tractar els immigrants, en què la humanitat n’és el tret més característic, i alguns passatges de la seva vida, indestriable del seu treball. Xicu Masó ho fa esplèndidament bé. Avui, que m’he esmunyit a l’assaig –no puc evitar sentir-me com un intrús-, comencen a treballar la peça da capo –des del principi-, després de comprovar que en Marc ha aconseguit el so d’un helicòpter, que sobrevola la sala per uns instants. És important, perquè aquest és el mètode de transport urgent més utilitzat a Lampedusa, sobretot per traslladar ferits greus a Palerm. Mentre, en Maties repassa les projeccions i l’Esteva, ajudant de direcció, escampa joguines pel terra del que és la consulta mèdica del protagonista. Un terra gris pàl·lid, a l’esquerra una llitera i un cossi per a les escombraries i a la dreta una taula bigarrada d’objectes, incloent la pantalla i el teclat de l’ordinador. Al fons, la paret del consultori, amb una finestra, que farà les funcions de pantalla.

Masó i Górriz són perfeccionistes, metòdics. Cada mot, cada inflexió arriba clarament al públic, amb la intensitat justa, net, clar. Les condicions, amb la sala plena de públic, en seran unes altres, però ho tindran en compte segur. “Quan vulgueu, -diu en Miquel a tot l’equip-, con simpatía y agrado, que diria aquell; deprizando y matisita”, i riu. Baixen les llums. Sona la ràdio local, entra Bartolo i es disculpa, dirigint-se al públic: “Havíem quedat avui? Disculpeu, no sé on tinc el cap…” Bartolo/Masó entrellaça la tragèdia que es viu diàriament a la Mediterrània, a poques milles de Lampedusa, amb episodis de la seva vida personal. Recorda els seus pacients pel nom, els humanitza, i això fa la narració més esgarrifosa, assuaujada per algun toc d’humor, com el festeig amb la seva dona, la Rita. Masó fa un Bartolo extremadament humà, amb el qual el públic s’identifica instantàniament, i és capaç de mantenir-lo atent durant tota l’estona. Faig algunes fotos amb el mòbil per il·lustrar aquesta crònica. Hi ha pocs moments de respir, potser amb els foscos entre escena i escena i amb alguna humorada, però la magnitud de la tragèdia que s’explica, de la manera que s’explica, causa perplexitat, per molt que sapiguem perfectament el que passa a la Mediterrània, sense que Europa, la vella Europa, faci absolutament res per evitar-ho, podent-ho fer.

Foto: Dani Chicano / Punt Produccions

És en aquest moment que, tot assistint a l’assaig, amb les llàgrimes rostre avall, em ve al cap el magnífic espot de l’edició d’aquest any de Temporada Alta, que sembla fet expressament per a aquesta peça o a causa d’ella. L’espot que parla de la caducitat de la nostra valentia, que no va més enllà del llindar de la porta del teatre. I una frase concreta: “No us importen els refugiats, sinó una reflexió artística sobre els seus cadàvers”. I una altra: “Un llumí no és res si no provoca un incendi”. Bartolo, escrivint el llibre amb Tilotta, permetent que Rosi fes el documental, ha provocat l’incendi i mira de mantenir-lo viu. Rosi, que havia anat a la illa per descobrir si allà hi havia res que li cridés l’atenció, en busca potser d’inspiració, va dir a Bartolo que marxava de Lampedusa, però aleshores el metge, que malda perquè aquesta vergonyosa tragèdia humanitària tingui prou ressò com a pas necessari per a la seva resolució, li va donar un llapis de memòria: “Aquí hi té tots els historials mèdics de les persones a qui he atès en els 26 anys que porto fent aquesta feina. Miri-s’ho”. El dia següent, Rosi li va comunicar que gravaria el documental.

“Stop!”. Portem encara no uns vint o vint-i-cinc minuts d’assaig. En Miquel l’ha parat, baixa de la grada i s’asseu al límit de l’escena. Ara treballaran fent aturades, si cal, per afinar alguns aspectes. Crec que encerten amb el to del personatge, una persona senzilla, bonhomiosa, però amb un caràcter i una determinació granítics. Van un pèl justos de temps, però arribaran. El 14 d’octubre estrenen al Teatre de Salt (20.30h) i llavors faran estada al Teatre Lliure, del 20 d’octubre al 12 de novembre. Tinc la sensació que El metge de Lampedusa serà un d’aquells espectacles que funcionarà pel boca-oïda i que tindrà èxit malgrat tractar-se d’un monòleg, un gènere un pèl menyspreat, però no em feu gaire cas, no sóc gaire bon futuròleg. En tot cas, és teatre del que m’agrada especialment, teatre de la paraula, amb text, actor i públic, amb relativament poca faramalla tècnica i, la que hi ha, és la justa i exacta. Un espectacle que us commourà, sense dubte. De tots plegats, però, depèn que siguem només llumins i, al final de la funció, únicament intercanviem mirades de complaença intel·lectual i somriures pomposos, en comptes d’atiar el foc fins que aquesta Europa egoista cremi d’indignació i ràbia davant la injustícia i la mort i doni pas a la humanitat i la compassió

 

Un article de Dani Chicano

 

Compartir

Cristina Cervià: “A les obres de Txékhov passen moltes coses, sobretot coses que no es diuen “

Foto: Agustí Ensesa

Un dia la Imma Merino, professora de la UdG  i cronista cultural, va explicar que a una illa deserta s’hi enduria una companyia que posés en escena obres de Txékhov de manera continuada. Cristina Cervià, actriu, directora, dramaturga, coincideix amb ella, sobretot aquests dies, en que està assajant amb la nova companyia La Sueca, formada per les actrius Lavínia Vila, Clara Garcés i Mireia Vallès, Els dies que vindran, un espectacle que s’estrenarà a la sala diàfana de La Planeta, la de cafè-teatre, en el marc de l’edició d’enguany de Temporada Alta. L’esperança en que alguna cosa millor ha d’arribar, aquella espera farcida d’anhels i utopies tan pròpia dels personatges femenins de Txékhov, és una constant en l’obra d’aquest dramaturg i són les branques de vímet amb les quals Cervià ha construït un cistell que les actrius mostren en un exercici metateatral no exempt de força riscos.

 

Foto: Agustí Ensesa

Com es gesta l’espectacle?

Surt de les ganes de les tres actrius de La Sueca de treballar juntes. Van decidir formar una companyia i em van venir a buscar, però no tenien cap projecte. De sobte se’m presenten tres dones i per a mi, que em passaria la vida fent Txékhov,  va ser una obvietat, de seguida em va venir al cap el text de les Tres germanes i les hi vaig fer la proposta de lligar escenes de diverses obres d’aquest autor. El fet que no haguessin vingut amb una idea feta em donava un marge més ample; significa més feina, però també més llibertat. Van aprovar la meva proposta i vaig començar a treballar amb Txékhov.

 

Quin criteri vas seguir per fer la selecció dels textos?

Vaig esporgar totes les escenes de dones – amb alguna trampeta- de les quatre obres principals de Txékhov: La gavina, L’hort dels cirerers, Oncle Vània i Tres germanes. Aleshores vam començar a treballar a fons aquest material, manllevant algunes escenes o rèpliques de les mateixes obres o d’altres, fins el punt que algunes vegades són rèpliques de personatges masculins, però que ens van bé. Després, però, tot això s’ha de cosir. Ara estic fent l’embasta, després farem el cosit, si pot ser a màquina, i després un brodat per rematar. De moment treballem les escenes per blocs i estudiem un seguit de perfils femenins que es repeteixen en les obres de Txékhov: la dona madura, que ha tingut una vida dura, aparentment envejada per tothom perquè és la guapa, la rica, però que habitualment està arruïnada, o és una gran actriu, però té un pòsit de desamor, o se li ha mort el fill o també hi ha la joveneta il·lusionada que encara espera coses de la vida. El que hem fet és identificar aquests rols i cadascuna d’elles n’interpreta un.

 

Però per lligar tot això, com us ho heu fet?

Per aconseguir encaixar-ho tot el que fem és que les actrius intervinguin com a actrius. És a dir, són tres actrius que fan escenes de Txékhov i al final tot s’acaba barrejant. En alguns moments es diuen Lavínia, Clara i Mireia, i en d’altres es diuen com els personatges. És un joc metateatral. Aparentment sembla fàcil, però no ho és, resulta complicat, malgrat que m’ho passo molt bé fent la dramatúrgia, fent el que jo en dic vulgarment tallar i enganxar. Ho trobo molt enriquidor. El fet que entrin i surtin dels personatges m’ajuda a trobar els lligams entre les escenes.

Foto: Agustí Ensesa

 

A les actrius també les deu ajudar per delimitar les escenes…

Exacte. A vegades han de fer uns canvis brutals i s’ha de suavitzar una mica, perquè si no seria tot una mica esquizofrènic. Estaran interpretant quatre obres diferents, però no s’ha de percebre. Òbviament els qui coneguin l’obra de Txékhov identificaran quina peça estan fent, però aquesta no és la voluntat, sinó que han de veure unes actrius que estan fent unes escenes i que els hi passen coses. A les obres de Txékhov passen moltes coses, sobretot coses que no es diuen, que és el que més m’agrada d’aquest autor. Tot el que no es diu és enorme, està allà, latent, no es verbalitza, però possiblement és el que més m’interessa.

 

Alguna teoria de per què Txékhov resulta fascinant a tanta gent?

Doncs mira, hi ha gent a qui no li agrada! Potser perquè hi ha un seguit de leitmotiv, de caràcters que es van repetint i això espanta una mica. Ens preguntem què li passava a aquest senyor que sempre veiés el mateix i que tingués aquest coneixement tan profund dels personatges femenins? Perquè hi ha pocs clàssics en que els personatges femenins siguin tan potents i portin el pes de les obres. Sorprèn, perquè qui escriu aquestes obres és un home a cavall entre els segles XIX i XX.

 

 “ Hi ha pocs clàssics en que els personatges femenins siguin tan potents i portin el pes de les obres.  Sorprèn, perquè qui escriu aquestes obres és un home a cavall entre els segles XIX i XX”

Cristina Cervià

 

Per què Els dies que vindran?

L’hem titulat així perquè els personatges, que tenen quelcom de beckettians, sempre estan esperant quelcom. Els passen coses molt profundes, que et ressonen i, com parlàvem abans, la majoria no es diuen, aquella inquietud, aquella incomoditat, la profunda insatisfacció. És tot plegat una reflexió sobre la condició humana, perquè tots esperem quelcom; coses que siguin millors, la propera feina, el futur més immediat, i això ens fa estar en un cert anhel. A vegades ens enfonsem, però sempre hi ha aquesta esperança en tots els àmbits de la vida i, fins i tot, aquesta esperança pot ser un motor de vida.

N’hi ha que troben Txékhov depriment…

Aquesta percepció està relacionada amb la lectura majoritària que se n’ha fet, tamisada per la relació que va tenir amb Stanislavski, amb qui es va acabar enfadant. Però ell afirma que les seves obres són comèdies i nosaltres intentem que ho siguin. Una tragicomèdia més aviat, perquè reflecteix tot allò que té la vida de tragicòmic, perquè pots empassegar en la vida i riure de tu mateix o de qualsevol desgràcia. En els seus contes potser això queda més clar, es veu més aquesta tensió, en què un esternut d’un pobre funcionari en el teatre sobre el seu cap desencadena un malson. Són aquestes ironies de la vida les que tenen interès. Potser tenim el xip posat de veure les seves peces representades amb vestits de fil blanc i aquella cosa pseudodecadent i esllanguidora, però crec que si es llegeix entre línies existeix aquesta ironia. Una de les frases de Txékhov que ho conté tot, crec que és d’Oncle Vània, és la següent: “En un dia com aquest seria bonic penjar-se.” És tràgica, però de la manera com es diu, sense gairebé donar-li importància, és molt rica, perquè crea aquesta tensió i traspua aquesta ironia de què parlàvem.

 

És un dels autors que requereix un treball de taula més profund i rigorós?

I tant! Nosaltres, quan estem aixecant les escenes, després de fer-ne tres o quatre sempre hem de tornar a la taula, perquè en la rèplica no hi ha res que pugui passar desapercebut, no pots deixar res per verd, sobretot en aquest treball que fem de cosir escenes, perquè si ens encallem en algun lloc hem de veure com saltem l’abisme que separa una escena de l’altra. Treballem força pel mètode de l’assaig i l’error, no arribem amb res fixat i, per tant, hem d’anar construint.

 

Com està plantejada la posada en escena?

Molt senzilla. És absolutament contemporània. Treballem amb la direcció d’art i vestuari de Pedra, que aporten un punt surrealista que m’agrada molt. Treballarem amb materials molt simples, que puguis trobar en una sala on es fan assajos. Hi haurà pocs elements i representarem l’obra a la sala del cafè-teatre de La Planeta, que m’agrada molt i que el nostre tècnic de llums i so, en Lluís Robirola, ja ha batejat com a Sala Cristina Cervià –riu-. La veritat és que a les actrius els hi anirà molt bé i a l’obra també, per la proximitat del públic, al qual interpel·laran per tal que entrin en la història i quedin atrapats pels personatges. A veure si ho aconseguim…

Foto: Agustí Ensesa

 

És esperançador que hi hagi qui encara vulgui fer Txékhov, no?

És esperançador, però pel que fa a la professió jo no puc donar esperances a la gent jove perquè sé que faran un bolo a La Planeta –sort que existeix La Planeta, quelcom que no em cansaré de dir, de repetir i de tornar-ho a dir tantes vegades com calgui- i després, on és la xarxa? El circuit? Els ajuts per aquesta gent jove que ningú coneix i com que ningú els coneix no els contracta ningú?  Aleshores, la gent està disposada a qualsevol cosa, a anar a taquillatge i així anem ennegrint la professió, l’anem denigrant i anant sota mínims. Això s’aguanta uns anys i, al final, la gent se’n cansa perquè això no hi ha qui ho aguanti. S’arriba a la total “argentinització”, a l’elogi a la precarietat.

 

Una entrevista de Dani Chicano

 

 

Compartir

Dansa i música contemporània flueixen a l’escena actual.

A propòsit d’Equal Elevations de La Veronal i Afasians, the last conference de Los Corderos i ZA!

Brian Eno va definir el minimalisme com “un allunyament de la narració i un apropament vers el paisatge, de l’esdeveniment interpretat a l’espai sonor”. Encertada sembla la sentència del compositor i músic britànic per connectar-la amb la creació coreogràfica de les darreres dècades, durant les quals un camp d’experimentació conjunt entre ambdues disciplines es va anar obrint per anar trencant barreres. Ja no era qüestió que es triés la música per acoblar-la a una experiència corèutica concreta, sinó que coreografia i composició musical trepitgessin juntes els nous camins narratius i abstractes propis de la postmodernitat.

Llegeix més

Compartir


Werther, la eternidad de la estrella del pop maldita

En el principio fue Rousseau y sus Confesiones. En el nido filosófico de la anti-ilustración se incuba en las postrimerías de las luces del siglo XVIII la modernidad que nos ha acompañado hasta hace pocas décadas, hasta el umbral de un nuevo paradigma en la relación entre individuo y comunidad. La visión del mundo –el alemán Weltanschauung proyecta una dimensión superior del concepto que su traducción– que ha marcado el pensamiento y la acción en los últimos doscientos años es el del Romanticismo. El auténtico de raíces germánicas y no la versión tardía y adocenada de nuestras lecturas escolares obligatorias. El Romanticismo que explica casi todo lo que ha pasado a las sociedades occidentales en el terreno de la política, filosofía, el arte y la ciencia, desde lo más noble o lo más deleznable y atroz. El demiurgo del tiempo de la desazón.Werther au Théâtre de Vidy.

Llegeix més

Compartir

El luxe de mostrar un teatre amb personalitat pròpia

Com els llibres, el teatre ha passat a ser gairebé un producte de luxe. La idea de representar el món tal com un artista se l’imagina pren moltes i diverses formes. Cal aproximar-s’hi amb els cinc sentits perquè l’efecte és impagable. El teatre fa una funció de mirall en el qual podem copsar no només la pròpia imatge sinó una de més important encara, la dels altres. Aquesta oportunitat única té noms propis: els creadors catalans. Llegeix més

Compartir




Quan el periodisme cridà Chacabuco i Pisagua al món

Els fantasmes que imagina el director Fabrice Murgia deambulen per deserts de nostàlgia construïts amb imatges complexes que dialoguen amb música impactant i interpretacions memorables. La primera parada d’aquest viatge, una proposta propera a la irrealitat del somni,  recorria la Ruta 66 dels Estats Units a ritme de road movie. Ara s’acosta al cop d’Estat de Pinochet conjurant a Pablo Neruda des del desert d’Atacama, el més àrid del planeta, per recuperar una part de la memòria que en el seu moment va voler ser silenciada des del poder.  Llegeix més

Compartir

Esclat de teatre compromès

El poder de transformació del teatre no consisteix a oferir solucions sinó a plantejar preguntes. La paradoxa més gran del teatre ancorat en la realitat és que quan és millor més capaç és de provocar emocions fondes. Aquesta edició del Temporada Alta serà un gran aparador de com s’expressa al voltant del món aquest compromís amb la societat, també a Catalunya.

Llegeix més

Compartir




Feina ben feta

Ho reconec. Quan el 1992 vaig rebre un fax comunicant-me el naixement d’un nou festival a Girona i vaig decidir publicar una petita ressenya a “La Vanguardia”, no tenia ni idea que Temporada Alta es convertiria en el millor festival del territori espanyol i un dels millors d’Europa. En aquell temps hi havia una certa plaga festivalera, probablement impulsada pel fervor dels Jocs Olímpics. Però els del remitent eren gent de la meva admiració. El talleret de Salt, una companyia gironina que en els anys vuitanta s’havia col·locat entre les més destacades del nostre teatre i que comandaven l’enyorat Quim Masó, el seu germà Xicu i Josep Domènech. Gent amb empenta i gran rigor artístic que fins i tot varen aconseguir que es construís un nou teatre municipal en aquella població.

Llegeix més

Compartir

LA LLAVOR DEL FOC o del per què explicar històries remotes

La primera versió de La llavor del foc va veure la llum el 2010 a l’Auditori del MACBA, en el marc del Món Llibre, festa de la literatura per a nens i nenes que organitza anualment l’Institut de Cultura de Barcelona. El projecte inicial, fruit de la col·laboració entre la dramaturga i directora teatral Carlota Subirós i l’actor Babou Cham, va anar creixent i ampliant-se amb la col·laboració de Laia Torrent i Roger Aixut de la formació musical Cabo San Roque. Durant el 2011 es van fer diferents funcions per a escoles de primària. Els compromisos professionals del moment van aturar el desenvolupament del projecte que es reprèn ara amb la intenció d’aprofundir-lo i difondre’l principalment entre el públic escolar amb materials didàctics ad hoc. Llegeix més

Compartir