Pep Ramis, s’enfronta a una altra idea de crear

“Tenia la necessitat de comprovar quines eines tenia com a creador i quin era el meu llenguatge. Què m’interessa a mi ara?”

 

“El públic pot llegir l’espectacle perfectament, aquestes preguntes que em faig a mi mateix són extrapolables a qualsevol i hi vegin la seva pròpia història”

 

“El més important és preguntar-se, no fer-ho és la fi, es mor tot. Els humans necessitem fixar les coses per entendre-les, volem parar el món quan sabem que el món està rodant”

 

“La tensió entre allò eteri i el pes, resultat de la força de la gravetat, ha estat bàsica en aquest treball”

 

“L’humor és una eina bàsica. No és hilarant però obre moltes portes a dir el text de diferents maneres”

 

“Mantinc el grup de treball perquè, en una feina de llarg termini, em facilita poder entrar amb profunditat ràpidament, sé que des de fora em llegeixen amb facilitat i avancem”

 

“Treballar per etapes m’ofereix posar distància i això, a la vegada, et permet descobrir què és important i què no, veure què és superflu i què no ho és”

 

“Sobre l’escena bàsicament el que has de ser és un bon comunicador, has de comunicar allò que vols dir”

 

“El públic no és tonto, el públic és genial, és heterogeni… La mirada del públic és la vàlida”

 

“La feina que fa Temporada Alta, que fa anys que aposta per la dansa, és molt important, crea un lloc, crea públic, porta programadors i això en aquest país no és fàcil”

Compartir

Res és per sempre

Els tòpics estan per destrossar-los. Una de les preocupacions creixents dels equipaments teatrals i
de les mateixes companyies és constatar la difícil penetració del teatre entre els joves. Els models
de comunicació varien a una velocitat de vertígen (la televisió clàssica ja no és sempre un canal
majoritari entre aquest segment de públic). Això implica un esvoranc afegit per persuadir-los amb
propostes que, d’altra banda, segur que els han d’impactar perquè l’escena afronta conflictes tant
vius i reals com els que experimenten ells en les seves vides. Probablement, el teatre que veuen els
pares, en realitat, hauria d’interessar molt més als seus fills adolescents. Terrible paradoxa.

 

 

En una enquesta realitzada, en motiu d’aquest article, a unes 40 persones anònimes que segueixen
el teatre (n’hi ha que fa un any que hi van anar i altres que responen dos dies després d’haver-hi
assistit) es constata que és clau la comunicació que es genera per aproximar-s’hi. Un pla tant
específicament adreçat als joves de 18 a 25 anys com és Escena 25 (amb anys d’implantació a
través de mitjans convencionals i també selectius) el desconeix una tercera part. Com més assidus
són al teatre, més bé coneixen els webs especialitzats (n’hi ha una que cita explícitament
www.recomana.cat per a informar-se). La publicitat dels autobusos és, segons diuen, poc atractiva.
Sí que els condiciona les opinions dels companys i, en menor mesura, de la família.
Amb qui van els joves al teatre? De les 40 enquestes respostes, només tres parlen de l’institut. Els
altres hi van majoritàriament amb amics (el 50%, la meitat dels enquestats), en família (prop d’un
20%) o en parella (un altre 20%). Sobta que només dues persones responguin que hi van sols,
quan, en una conversa mantinguda arran de l’arrencada del programa Novaveu a Girona, bona part
dels assistents lamentaven la dificultat de trobar acompanyant per compartir experiència teatral.

 

 

El teatre clàssic provoca anticossos entre els joves? Depèn. Es comprova quan més d’un 75%
respon que celebra el Terra baixa interpretat per Lluís Homar. Realment, aquests enquestats
prefereixen un teatre que els interpel·li, sigui amb les formes que sigui. Però si se’ls pregunta per
què els és prioritari (actors o trama) sovint es reconeix que l’interès és conèixer nous actors.

 

 

Temporada Alta i Recomana han arrencat aquesta temporada un grup de novaveu a Girona. S’ha
convidat a una trentena dejoves de 18 a 30 anys a una sessió formativa, a mitjans de setembre,
sobre la crítica i el Youtube per atrevir-se a signar les primeres opinions. Amb aquesta activitat es
persegueix que els joves es prescriguin entre ells, construint una comunitat que coincideix amb el
gust pel teatre i que tinguin el suport dels crítics professionals de Recomana per a anar descobrint
els reptes d’escriure sobre un art subjectiu, de pell i compromís. El teatre, com la vida, està en
continua transformació. Res és per sempre.

 

Alba Cuenca Jordi Bordes
Agraïm a tots els participants de l’enquesta i, molt especialment, a Mar Cabarrocas, Ángel Canto,
Judit Martínez, Núria Navarro i Víctor Vázquez per la seva participació en els vídeos.

Compartir



Mai més set! mai més gana!

L’art, un llenguatge comú i integrador

 Mai més set! Mai més gana és fruit d’un projecte anual de l’escola La Farga de Salt on han participat tots als alumnes del centre i artistes com Oriol Broggi, Rosa Gàmiz o Judith Farrés. El resultat forma part de la programació de Temporada Alta 2017.

Aquesta iniciativa s’inclou en el programa A TEMPO – Arts i Formació un projecte de la Fundació la Ciutat Invisible que compta  amb el suport de la Fundació Banc Sabadell i la col·laboració de Temporada Alta i ConArte

 


 

 

Mira tot el reportatge del procés creatiu de l’espectacle:

 

Compartir